Ara que el grup lleidatà The Companys acaba de publicar el seu segon disc "Ni polític, ni correcte", els fem una entrevista per tal de comentar diversos aspectes d'aquest disc. En aquest cas ho fem amb el Robert Masip, baixista del grup.
Esther Esteve: Acabeu de treure el vostre segon disc. Segueix la línia d'"Apuja't la bragueta"? Hi ha canvis substancials en aquest nou CD?
Robert Masip: En l’aspecte musical "Ni polític ni correcte" creiem que és un pas endavant. Hi ha més treball, hi ha més matisos, més brillantor, tot està més cuidat.
En l’aspecte conceptual, en un món on tothom vetlla per les formes, per no dir paraules altisonants, en un món on allò que és negre en públic resulta ser blanc en privat, on en definitiva tothom es mou per paràmetres políticament correctes, nosaltres diem: aquí us quedeu! Aquest disc és un cop de puny damunt de la taula.
EE: Llegint els títols de les cançons sembla que les lletres també van per la línia de sempre del grup, és així?
RM: Si, encara que amb missatges més enfatitzats i segurament més compromesos. Qui hagi escoltat el primer disc “Apuja’t la bragueta” hi veurà una continuïtat. Intentem fer cançons fresques, directes i sobretot que en concert puguin tocar-se sense trampa ni cartró, cosa, per altra banda, no massa habitual últimament.
EE: Fins ara no us havíeu posat massa en temes polítics, però a la portada d'aquest nou treball hi apareix el burro català i al fons tres conegudes cares de l'actualitat política internacional, quina intenció teniu amb això?
RM: Per molt que ho intentem no ens podem abstraure de la realitat i vam creure oportú fer sortir a la portada quatre rucs: un de negre al davant i tres de blancs al darrere: Blair, Bush i Aznar.
EE: Heu tornat a treballar amb el Jordi Armengol com a productor, sembla que us agrada molt el so que treu als vostres discos, és així?
RM: N’estem molt contents. El Jordi és pels The Companys com un Ronaldinho musical; una persona amb molt bon gust i criteri que ha entès a cada moment allò que volíem. En tasques de producció transmet al grup la tranquil·litat necessària per enregistrar un disc. Val a dir que en aquest treball ha fet tàndem amb el Jordi Cristau, un altre bon professional.
EE: A Lleida sou un grup força conegut però ja heu tocat a molts altres llocs, quina és la resposta del públic als vostres concerts lluny de les vostres contrades?
RM: La resposta és molt similar arreu. Plantegem els concerts com una festa on tothom hi és convidat i això funciona a la ciutat més gran i al poble més petit.
EE: I, per acabar, com veieu l'estat de la música en català actualment?
RM: Amb esperança, tot i que quan vam començar estava millor (10 anys enrera). De totes maneres ja té delicte que la funció que haurien de fer els mitjans de comunicació públics del país l’hagi d’acabar fent el Barça.
