L’ any 1987 neix una banda de rock-ska al Baix Camp: Els Skalabrats. Les seves influències principals les trobem en els clàssics del British Punk i el rock radical basc.
Els seus components són tres: David Bàrcena, Josep Lima ( excomponent de “La Cima” i “Dos dias antes” ) i Toño Ribot ( Excomponent de “Rommel” ). La seva joventut i la seva actitud punk davant la vida els porta a crear un ambient animat cada cap de setmana al seu “Gaztetxe”, nom amb què batejen el seu local d’assaig.
En aquells temps, cantar en català no era més que un premeditat suicidi musical, perquè bandes com “els Pets” o “Sopa de Cabra” encara no havien tret el cap, i els aires que corrien no eren gaire encoratjadors per a la música cantada en català.
Liderat pel David, el trio comença a alternar al seu repertori les versions com “Un día en Texas", “Hernani”, “God save the Queen”, ... amb temes de collita pròpia que cada cop són més celebrats per la seva audiència : “Blues dels Skalabrats”, “Ràbia”, “Alexis Bofarull”, o la mítica “Tinc merda als calçotets”. Aquesta formació, però, se separa l’ any 1988 per la marxa sobtada del David a Tolosa per motius familiars.
Mentre David continua residint a Guipuzkoa , el Toño marxa a Barcelona a enllestir els seus estudis, i el Josep se centra en la seva vida professional.
L’activitat, però, no s’atura mai del tot. David, enyorat de la seva vida musical, es munta un mini estudi casolà per enregistrar una maqueta sota el pseudònim d’ Alexis Bofarull , en la qual inclou tant revisions de temes dels Skalabrats com nous temes propis. És el cas de “l’ Avi” , o
“treu-me un Whiskey”.
La crítica va celebrar el treball, tot i que la distància i la vida professional del David va fer impossible una
revifada del projecte.
L’ octubre del 1994, però, el David torna a instal·lar la seva residència a l’ Hospitalet de l’ Infant.
Tot d’una , la banda torna a engegar motors, tocant alguns temes de la maqueta “Alexis Bofarull”, i composant-ne de nous. Amb la incorporació del Joan Arca a la guitarra rítmica, van posar les màquines a tota potència i van enregistrar el desembre de 1994 la seva primera maqueta com a SUTRAK : “Pegant , Sant Pere Canta”, que contenia les esmentades “l’ Avi”, i “Treu-me un whiskey”, a més de temes nous com “Agonia” i “Calla”.
L’èxit de la primera maqueta dels SUTRAK fou aclaparador, i els va fer mereixedors de la segona edició del concurs “Salt a la fama” de Tàrrega, a més de guanyar-ne d’altres com l’ UT de la demarcació de Tarragona, i de donar-los l’empenta de la crítica musical.
El concepte del neguit del Baix Camp neix davant la impossibilitat pràctica d'incloure la música dels SUTRAK en alguna de les tendències musicals conegudes. La seva maduració en aquest sentit havia estat molt diferent, ретро порно на retro18.info i per això les influències eren tan enriquidores i variades .
Els anys següents les actuacions en directe es van succeïr ininterrompudament, i com a premi al concurs “Salt a la fama”, enregistraren l’hivern del 1995 als estudis Track-store de Suchs la seva segona maqueta: “No em sento lliure”, que incloïa nous temes com “L’ Indi”, “Malalt”, “No em sento lliure”, i “Baix Camp” .
Aquesta treball novament es va editar en format k-7, i la segona cara l’ocupava una reedició de “Pegant, Sant Pere canta”, que s’havia esgotat ràpidament, com després va succeïr també amb "No em sento lliure".
L’aparició d’aquest nou enregistrament va propiciar que guanyessin el concurs “Èxit” de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, l’actual Sona-9. A més, van prendre part durant dos anys consecutius en la final del concurs “Enderrock”, celebrada al Mercat de la Música Viva de Vic, on ja van substituir el Joan Arca pel nou guitarrista, en Dani Pérez.
L’activitat musical continuava sent frenètica, però el projecte seguia sense prendre forma. Les companyies discogràfiques que editaven musica en català seguien sense apostar per nous valors que supossessin un trencament amb la
línia continuista de l’anomenat “Rock català”, que seguia immers en el seu estancament musical.
La desmotivació que es desprenia d’aquest fet va anar calant en els components de Sutrak: l’any 1998, el Toño va abandonar la banda per motius professionals i, poc a poc, el projecte es va anar desfent.
L’any 2000, però, la sort els va tornar a donar la cara. En Jordi Tardà, de “Paraula de Stone produccions” va escoltar una còpia de la maqueta “No em sento lliure” i els va tornar a engrescar.
A més, la situació laboral dels components de la banda tornava a ser perfecta per a engegar motors de nou. I semblava que les discogràfiques començaven a buscar veritables noves propostes en català. Era sens dubte el moment definitiu.
Amb la incorporació del Ruben Villarroya ( ex-component dels CAT ) als teclats, la música dels SUTRAK prenia una nova dimensió formal. I la Discogràfica Global no va tenir cap dubte a l’hora d’escollir-los per a formar part de la seva escuderia.
Després d’un any intens de preparació del seu primer CD, i d' haver gaudit de l’ inestimable ajut d’en Josep Thió de Sopa de Cabra, SUTRAK entra el novembre del 2001 als “Estudios Silvestres” de Sant Quirze Safaja, propietat d’en Marc Parrot, que els va produir el compacte.
“SUTRAK”, el títol escollit, diu molt de les seves conviccions i confiança en el projecte, a més de ser una reafirmació en els seus principis musicals. A més, és una propostamolt rica en textures i colors, gràcies, entre d’altres motius a l’inestimable “savoir faire” d’en Marc.
Poc després de l’enregistrament d’aquest compacte, i per motius personals, en Josep Lima abandona la band , i es produeix l’entrada d’en Carles Munté, ex-component de “Rommel” i “Rio Seco”, entre d’altres.
Finalment, el 8 d’octubre del 2002 el compacte “SUTRAK” surt a la venda ambtota la il·lusió dels seus components, convençuts de seguir treballant fermament en la nova etapa que el grup inicia ara.
Però aquest no és el primer inic , i els components de SUTRAK ja han demostrat sobradament saber adaptar-se a les noves situacions gràcies al seu compromís musical.