Quimi Portet va néixer, casualment com tothom, a la ciutat de Vic uns deu dies després de que els russos col·loquessin en òrbita el primer satèl·lit artificial, l’Sputnik. Durant els seus primers anys de vida, Portet es va limitar a ser bàsicament un bípede grassonet.
Els seus primers contactes amb el món de l'espectacle cal anar a buscar-los a l'interior d'un teatret de Guignol, instal·lat cada any a Vic durant la festa major. De tant concentrar-se en les evolucions dels ninots, a en Quimi se li desorbitaven els ulls i somniava que quan fos gran arribaria a ser un d'aquells personatges, i que actuaria amb altres protagonistes inventats per ell.
Als set anys, i després de rebre la Primera Comunió segons el ritus catòlic amb certa devoció, el nostre homenet va debutar tocant la guitarra en una festa familiar, i als deu anys va ingressar en una tuna escolar. Estava entestat a arribar a ser "guitarrista d'un conjunt". Els seus familiars exclamaven: "Aquest nen serà un Beatle".
Malgrat confessar-se administrativa i tècnicament agnòstic, la veritat és que en Quimi també va ser escolà en el santuari pirinenc de Núria, a canvi de poder esquiar gratis a las pistes de la vall amb els nois de la federació catalana d'esquí.
Per a en Quimi, la ràdio era "l'enemic a casa", la banda sonora d'un món sòrdid i "cutre" que parlava en una llengua forana plena de girs rocambolescos i carregosos ("…en tanto en cuanto…; …de honda raigambre y rancio abolengo…". etc.). En canvi, arribava a entusiasmar-se amb alguns programes de televisió, especialment amb Rintintín i Viaje al Fondo del Mar; sobre tot perque en ells no es parlava gaire i s’actuava molt. Telefilms a part, Portet escoltava amb molta atenció els discs que comprava la seva mare: Wilson Pickett, Aretha Franklin, i els artistes de la col·lecció Hits & Soul d'Atlantic Records, a més dels Rolling Stones i els Beatles. En audicions casolanes particulars, jugava a imitar els fans que apareixien a la tele i s'estirava els cabells.
La infantesa d'en Quimi es va caracteritzar per un cert desordre geogràfic. Va alternar la vida a Vic amb el poble de Centelles, el barri barceloní del Guinardó (on en realitat va crèixer), o Taradell, un alegre centre d'estiueig de la comarca d'Osona. Recordant els dies feliços passats en aquest darrer lloc, assegura que des d'aleshores té vocació d'estiuejant: "Tal i com diu Lluís Massana, hem vingut a aquest món a estiuejar".
Els seus herois infantils eren Pepe Gotera y Otilio, el Botones Sacarino, Mortadelo y Filemón, els inquilins del 13 Rue del Percebe, Rompetechos, els personatges del dibuixant Coll, i tota la fauna que sortia a les revistes Pulgarcito, Pumby, Din-Dan i Tíovivo.
Durant la seva adolescència a en Quimi només semblaven interessar-li les motos. De fet, va practicar el motocross i va realitzar viatges en una minúscula Gilera 49 i, més tard, en una Ducatti 250. Quan es va quedar sense màquina per problemes econòmics, va decidir ser músic, "que era la segona cosa que més m'agradava en aquest món". Va començar tocant una guitarra espanyola amb cordes metàl·liques. Fins que un col·lega li va prestar la primera guitarra elèctrica.
Una mica més tard, en Quimi va assistir als primers concerts dels grups que actuaven a Barcelona, destacant entre ells el de "Santana". Però si algú el va deixar meravellat a l'escenari, aquest va ser, sens dubte, Sisa. Per a en Quimi "Sisa era sublim. No m'importava haver de fer els quilometres que calgués per a veure'l actuar". També el fascinaven la música de "Las Grecas" i els textes de "La Trinca".
Al 1976 va formar, amb altres músics, el grup Kilimanjaro's, una banda que va alegrar les festes de les joves generacions a la comarca d'Osona.
Aprofitant els seu pas per les aules de l'Institut de Vic, on va fer el COU, en Quimi va escriure "La Biblia de las Aves", una voluminosa obra de literatura menor, composada per un conglomerat de prosa, teatre, poesia i aforismes diversos, amb lleugeres influències de la cultura pop, el surrealisme, la filosofia zen i l'ideari dadà. Un dels seus pensaments proclamava aleshores que "tota literatura és una onomatopeia del soroll que fa l'home quan escriu".
Al 1979 va crear el grup The Dumpers, una poderosa banda de hard rock català "avant la letre" de la que també formava part l'excel·lent vocalista australià Rodney Reay. Al 1980, en Quimi va formar Kul de Mandril, un trio que va actuar els anys 80 i 81.
Durant tot aquest temps, en Quimi va sobreviure econòmicament treballant de soldador, collint patates, dirigint l'esperpèntic programa d' Osona Ràdio "Manos Arriba", o repartint tovalloles en una furgoneta.
Resumeix el seu pas per aquesta constel·lació de conjunts musicals dient que "sempre és millor un bon grup amb músics mediocres, que una banda mediocre amb bons músics". I rememora el record deixat pel Gato Pérez, que en aquest període de vaques flaques animava constantment a en Quimi a no abandonar el seu propòsit d'obrir-se camí en el rocambolesc món de la música.
Al 1981 va conèixer en Manolo García i l’Antonio Fidel i es va incorporar com a guitarrista a Los Rápidos; grup que ja comptava amb l’excel.lent guitarrista Josep Lluís Pérez. A pesar de les bones crítiques i de tenir un bon grapat de fidels seguidors, el cert és que l'economia de Los Rápidos no funcionava. Després d'intentar sense cap èxit enregistrar un segon disc, se'ls va acabar la paciència, i Los Rápidos van decidir dissoldre's
Aleshores, Quimi Portet i Antonio Fidel junt amb el bateria Jordi Vila, van començar a fer cançons com a "Los Burros". El seu principal èxit, segons en Quimi, era "una versió burra de la famosa cançó popular Frêre Jacques. Aquesta era la que ens agradava més. També cantàvem "Huesos" i alguna altra extravagància com "Bambarieri", una curiosa peça que interpretàvem en un idioma inexistent".
Al cap de poc Manolo va ocupar el lloc de cantant, mentre Fidel passava a dedicar-se a fer de llibreter a la seva Cartagena nadiua. Després d'uns quants "bolos" al Karma i al Boira, van treure el delirant "Rebuznos de amor", i continuaren amb els seus concerts, amb èxit irregular. Les actuacions que oferien anaven acompanyades d'una inaudita posada en escena a base de teles de plàstic, bidons a la manera de tambors, vistoses explosions de pòlvores de talc i guerres de fums de colors; en la línia dels desapareguts "Ràpidos".
Al 1985 l'aventura de "Los Burros" es convertí en "El último de la Fila". Quimi Portet i Manolo García van iniciar una nova etapa en la seva carrera artística. Aquest mateix any, després d'esforçar-se per trovar una companyia discogràfica que els fes cas; van contactar amb Rafael Moll i sota la seva producció apareixia "Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana", i l'any següent "Enemigos de lo ajeno" amb el segell barceloní PDI.
A partir d'aquell moment i fins el 1996 va començar el no-parar: cinc discs més de El último de la Fila (Nuevas Mezclas, Como la cabeza al sombrero, Nuevo pequeño catálogo de seres y estares, Astronomía razonable, La rebelión de los hombres-rana); un altre disc de Los Burros, el 1987, Jamón de burro; un disc en solitari d'en Quimi, Persones estranyes, també el 1987; i unes quantes gires per tot l'Estat, Europa i Amèrica (llargues, plenes d'activitat i d'èxits).
Persones estranyes, que va ser composat, enregistrat i mesclat en 15 dies, contenia deu cançons en català i dues instrumentals. En Quimi va cantar i tocar diversos instruments, Antonio Fidel el baix i àngel Celada la bateria. El disc va ser produït pel mateix Quimi i per Manolo García. De totes maneres, en Quimi no va realitzar cap concert de presentació ni gairebé cap activitat de promoció, ja que el treball amb El último de la Fila era, en aquells moments, molt absorbent.
L'abril de 1996 acabava la darrera gira de El último de la Fila. Després d'un petit descans, Portet es va tornar a concentrar en "la segona cosa que més li agrada del món", es a dir, fer música. Els dotze temes, inclòs un d'instrumental, que composen "Hoquei sobre pedres", publicat a finals de setembre de 1997, va ser el resultat d'uns quants mesos d'intens treball d'estudi, y va ser molt ben rebut i valorat per la crítica.
El maig del 1999, Portet publica Cançoner electromagnètic, el seu tercer disc en català que és, en certa manera, el primer de la seva carrera en solitari, doncs ara ja no existeix El último de la Fila i, per tant, tampoc hi ha projectes paral·lels. Quimi Portet composa tots els temes, grava, produeix i mescla el disc, posa la veu i també toca tots els instruments. En el disc hi ha quinze cançons en català més un tema instrumental.
Com a novetat destacable respecte a la presentació del disc anterior és que aquest es va presentar en directe la tardor-hivern de 1999-2000.
En aquesta època Portet composa la cel.lebrada sintonia per la sèrie de televisió "Plats bruts".
Al 2001 apareix "Acadèmia dels somnis", disc amb el qual després de la experimentació de "Cançoner elèctromagnètic" s’endinsa en un rel.latiu classicisme formal sense renunciar al segell original i inconfusible de les seves composicions.
Durant aquests darrers anys en Quimi produeix els tres discs en solitari d’Adrià Puntí; el disc "Happy Nothing" de Paul Fuster i el debut en solitari de Gerard Quintana, "Senyals de fum".
El 2004 posa la música al documental de TV3 i La 5, "Cinema Dalí" i edita el nou disc que es titula "La Terra és plana". Segons ell mateix, una obvietat com una casa. Com a aperitiu del disc, aquest mes de maig ha aparegut un "single" amb "Rius de Babylon" i "Francesc Pujols".